De vegades resulta inevitable qüestionar-se la pròpia implicació en la vida política que ens rodeja, especialment quan contemples bocabadat com la política s’ha convertit en un esperpent i una paròdia del que deuria ser, quan els mitjans de comunicació vomiten cínics somriures i polítics borratxos de poder. La política deuria ser un puntal fonamental per inculcar valors i educació a la seua ciutadania, però més be els governants valencians és dediquen a representar el pitjor del ser humà rebotant cap a la societat el reflex de les ombres més indignes i inhumanes: corrupció, supèrbia, mentida, censura, manipulació...La vida és dualitat, és contínua pulsació entre dos forces, entre dos energies. Molts de nosaltres continuem en política per què entenem que ha d’haver una altra manera de concebre-la, per què no perdem l’esperança que, front a una política tan nefasta, ha d’haver algú que aporte dignitat, pluralitat, respecte, i esperança.
Va aplegar a Llíria sencilla, quotidiana per compartir amb les persones que l’escoltàvem un missatge d’amor; no es pot estar en política si no s’estima la Llibertat i la Democràcia. Ella coneix millor que ningú els dèbits democràtics que patim els valencians. Va contar-nos la història de les formiguetes que planten cara als malvats grills gegants que pretenen emportar-se el blat que elles recol·lecten amb el seu esforç durant tot l’any. A l’igual que la formigueta de la coneguda pel·lícula d’animació (Bitxos) ella s’ha convertit en un referent en la lluita i la denúncia dels continus abusos de poder a la política valenciana. Ha sigut investigada, insultada, expulsada i amenaçada per aquells a qui ha posat contínuament en evidència. Ella és Mónica Oltra. Una formigueta treballadora i incòmoda, diputada a les Corts per Compromís.
Va apel·lar a una històrica reivindicació; la fraternitat. La política ha de servir per ajudar als que més ho necessiten, per solucionar els problemes de la gent normal. Per donar solució a les xicotetes coses del dia a dia en lloc de malbaratar recursos en grans obres que després no són rentables i a l’ombra de les quals, creixen les desigualtats i les diferències entre uns i altres. Incidí en la necessitat que els ciutadans tornen a ser això, ciutadans i no súbdits als qui s’imposa que han de vore, com han de pensar, que deuen saber...
I sobretot ens recordà que el 22 de maig ens juguem molt. Una altra manera d’entendre la vida, la política, la democràcia. Ens juguem el dret a saber, el dret de conèixer la veritat, el dret a uns servicis universals dignes (sanitat i educació), i especialment a que els pobles i ciutats que habitem, els carrers que compartim no esdevinguen un territori impune als violents i als corruptes, per què a l’ombra d’uns polítics mediocres creix cada cop més la violència ideològica i racista, els polítics imputats, la falta de valors i la resignació col·lectiva de que eixa és la societat que hem de patir sense alternativa.
Per tot això i molt més i especialment avergonyits pels governants que patim, continuarem en política per què tenim un somni... recuperar la Democràcia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada