Escric
al respecte de les bandes de Llíria, sabent que puc ser centre de tota
classe de crítiques i opinions. En un lloc com Llíria, on la
visceralitat està per damunt de la raó en massa ocasions, ocorren
aquesta classe de coses, però ho faré perquè així ho considere.
El cas és que aquesta mateixa setmana va aparéixer en premsa les dificultats en que es trobava una d'elles, concretament la Primitiva, "el Clarín". El mateix president de la societat recorda a la notícia que "si
no se cumple el acuerdo que en su día firmó con la Conselleria de
Cultura, donde se comprometía a subvencionar las obras de ampliación y
mejoras de las instalaciones, tendremos serios problemas para devolver
el dinero que el banco nos prestó". De l'altra, la Unió, - de la
qual forme part-, no em tenen que contar res de les dificultats
econòmiques que està patint fa un temps perquè ho he viscut
personalment els darrers anys, i molt més del que voldria.
Culpables?
Algú podria dirigir la mirada cap a actuals o passats directius, però
com diu la famosa cita " no pots permetes que l'arbre no et deixe vore
el bosc", i en aquest cas, la cosa va per eixe camí. Sense
llevar-li la responsabilitat que tenen o han tingut en els projectes de
les pròpies societats als seus dirigents, així com en la gestió que
s'ha al front d'elles, no cal oblidar qui els ha portat a aquesta situació amb la desastrosa política de promoció de les nostres societats musicals, portada a terme per uns ineptes gestors al front de les administracions públiques valencianes.
La
teoria diu que no es pot crear una partida pressupostària sense crèdit,
o almenys, sense previsió de cobrir-la, i això exactament és el que ha
passat amb les bandes de Llíria. Uns irresponsables gestors polítics
van prometre uns diners a mesos de les eleccions de 2007, sabent que no
podrien fer front a elles, i hem tardat cinc anys en aterrar a la
realitat. La llàstima és que en eixe temps, s'ha realitzat inversions, i
els bancs - els nostres grans amics-, reclamen els interessos dels
diners que han deixat. Simple, evident, però que no s'ha vist o no s'ha volgut vore per part de molts els darrers anys i ara tenen que pagar per altres que es feren la foto al seu moment i pegaren a fugir.
Eixir,
eixirem, clar que sí. Recorde com la meua societat - vos recorde, la
Unió- va passar una situació complicada als anys 80. Necessitàrem una
gran quantitat de diners i molts socis feren un gran esforç per recolzar
la societat i evitar la seua desaparició, - entre ells la meua pròpia
família- i no espere menys dels companys, amics i socis del Clarín si
calguera la necessitat. No tinc cap dubte.
Ara
bé, no estaria gens malament que la propera vegada de visita a Llíria
d'algun dels irresponsables que ens han portat a la difícil situació
actual, la propera vegada que tornen a fer-se una foto - de segur que ho
fan, tal vegada perquè coneixen la poca memòria de molta gent-,
apareguera la visceralitat edetana, recordant-los que tenim memòria, sabem el que ens han fet i no ho anem a oblidar.
O callar, i en eixe cas assumir que la culpa, tal vegada, ha sigut
nostra en gran part per creure en gent com ells i en les seues paraules
buides de contingut. Apostes?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada